Midraixos per als Yamim Noraim
Prof. Ruchama Weiss seguint els Savis del Talmud
Ruchama Weiss és professora de Talmud Babilònic, poeta i publicista. Publica una columna setmanal a la premsa sobre la parashà setmanal i temes d’actualitat a la secció de Judaisme de Ynet.
L’Institut d’Estudis Jueus de Barcelona (EJB) presenta una selecció de traduccions d’aquestes columnes amb el permís de la Prof. Ruchama Weiss i de Ynet.
Enderrocament al barri d’Al-Tuffah, a la ciutat de Gaza. (Foto: Omar Al-Qattaa / AFP)Ynet
05.09.25 Esborrar la memòria d’Amalec: Com es diu “genocidi” en termes jueus? En els darrers dos anys hem estat enverinats per crides que comparen Gaza amb Amalec. Les fonts jueves ens ensenyen que això no només és horrorós, sinó també que no funciona: el genocidi és una fantasia, no una realitat. Aquesta comprensió emergeix tant de la narració bíblica com d’un relat agàdic meravellós al Talmud sobre descendents d’Hamàn que van acabar a Bnei Brak. Parlem de Gaza. Aplaço aquest tema setmana rere setmana; em resulta massa dolorós, però no podem evitar abordar les veus que demanen ignorar el patiment a Gaza i fins i tot aniquilar-la completament. No és possible afirmar que només són crits contra “les males herbes”, perquè aquestes crides provenen d’algunes de les figures més altes d’Israel. Com es diu “genocidi” en termes jueus? En els darrers dos anys, la nostra psique jueva ha estat enverinada per crides a la destrucció d’una població sencera: “netejar Gaza”, “destruir Gaza”, “arrasar Gaza”, “a Gaza no hi ha innocents”, i així successivament. Fidel als temes que tracto, em centraré en un d’aquests horrors — l’argument construït a partir de fonts jueves: equiparar “Gaza” amb “Amalec”. L’elit dirigent israeliana utilitza el nom “Amalec” com si fos un codi intern i assumeix que el món cristià, el suport del qual Israel desitja, no n’entendrà el significat. A l’inici de la guerra el primer ministre va dir: «זכור את אשר עשה לך עמלק» — “Recorda què et va fer Amalec”, «נצטווינו. אנו זוכרים, ואנו נלחמים». — “vam ser manats. Recordem, i lluitem.” Més endavant, quan es va plantejar davant el Tribunal de l’Haia la comparació amb Amalec, l’oficina de Netanyahu va intentar aclarir que “no hi havia cap intenció d’incitar al genocidi dels palestins, sinó de descriure la massacre horrorosa perpetrada pels terroristes de Hamàs el 7 d’octubre i la necessitat de combatre’ls”. El diputat Boaz Bismuth va abandonar el llenguatge codificat i va descriure amb precisió el manament que creu que s’hauria d’executar a Gaza: “No hem d’oblidar que fins i tot els ‘civils innocents’ — la gent cruel i monstruosa de Gaza — van participar activament en el pogrom dins dels assentaments israelians, en l’assassinat sistemàtic de jueus... No hem de tenir pietat dels cruels; no hi ha lloc per a cap gest humanitari — hem d’esborrar la memòria d’Amalec.” El rabí Shmuel Eliyahu, rabí en cap de Safed, va declarar: “La llei respecte als àrabs de Gaza és com la llei respecte a Amalec i cal aplicar-los el manament d’esborrar la memòria d’Amalec.” Molts altres, destacats i nombrosos, van repetir el manament bíblic d’aniquilar un poble, i tancaré aquesta llista parcial de cites amb l’eslògan vergonyós compartit per Yinnon Magal: “I en un sol manament estem obligats: esborrar la llavor d’Amalec... tothom coneix el nostre lema: no hi ha innocents.” Que no hi hagi cap malentès El genocidi és una fantasia transcultural, i també apareix en el nostre Llibre dels Llibres. La Torà conté un manament explícit d’aniquilar completament un poble: homes, dones, nenes i nens, vells i joves, i fins i tot animals. I per si no n’hi hagués prou, el manament s’esmenta dues vegades: (Èxode 17:14–16) “I el Senyor digué a Moisès: Escriu això com a memorial en el llibre, i repeteix-ho a les orelles de Josuè: que jo esborraré completament el record d’Amalec de sota el cel... perquè la mà està sobre el tron del Senyor: el Senyor tindrà guerra contra Amalec de generació en generació.” (Deuteronomi 25:17–19) “Recorda què et va fer Amalec quan sorties d’Egipte... Esborra el record d’Amalec de sota el cel; no t’ho oblidis.” Les paraules no deixen lloc al dubte: no és una guerra defensiva, ni de conquesta, ni tan sols de venjança, sinó l’aniquilació completa i multigeneracional d’Amalec i tot allò que el recordi. No funciona El genocidi és una fantasia infantil (fins i tot quan l’avalen adults) que divideix el món entre “fills de la llum” i “fills de la foscor”, amb “nosaltres” sempre a la llum i “l’altre” a la foscor. No només és esgarrifós, sinó que tampoc funciona — i nosaltres, el poble jueu, en som l’exemple. Molts van intentar aniquilar-nos i mai ho van aconseguir. És vergonyós escriure-ho, perquè sé que al presentar arguments contra el genocidi puc, sense voler, legitimar-lo. Però cal aclarir que les fonts jueves que manaven exterminar Amalec es contradiuen elles mateixes i ens ensenyen que el genocidi és fantasia, no realitat. El profeta Samuel envia el primer rei d’Israel, Saül, a la seva missió: (I Samuel 15:3) “Ara ves i colpeja Amalec i consagra a la destrucció tot el que té, i no tinguis pietat d’ell, sinó mata homes i dones, infants i nadons, bous i ovelles, camells i ases.” Una ordre clara i cruel. Però el relat bíblic descriu el resultat amb cinisme punyent: (v.9) “Però Saül i el poble es van apiadar d’Agag i del millor del ramat i del bestiar...” Van preferir el botí a la destrucció. I Agag? Finalment Samuel el mata, però pocs capítols després David torna a lluitar contra els amalequites. El diable de la història somriu: aquest no era un manament executable; era una prova moral, i vam fracassar en tots dos sentits: vam cometre un crim i no el vam acabar. I si pengem Hamàn i els seus fills? Generacions més tard, el Temple és destruït i el poble es dispersa, però no renuncia a la fantasia d’esborrar Amalec. El Llibre d’Ester narra l’enfrontament entre un descendent de Saül, Mardoqueu, i un descendent d’Agag, Hamàn. Mardoqueu provoca Hamàn i el poble jueu queda en perill existencial. Ester arrisca la vida i els salva, però corre sang pels carrers — i encara així els amalequites no desapareixen. Perquè no existeix el genocidi. Només intents demoníacs i infantils d’exterminar pobles. Vuit paraules que valen or Els Sabis, quina saviesa. La Mixnà i el Talmud es van formar quan no teníem sobirania, i molts pensaven que era millor no recuperar-la. Enmig de les “Llegendes de la Destrucció” apareix aquesta perla (Talmud Babilònic, Guittin 57b): “Dels fills dels fills d’Hamàn van aprendre Torà a Bnei Brak.” Aquesta breu llegenda val el seu pes en or: desmunta el manament bíblic i afegeix una capa moral i pràctica: no hi ha pobles intrínsecament malvats. Si un amalequita pot esdevenir un savi, també un savi pot esdevenir un amalequita. No hi ha res més trencat que un cor sencer Tots vam ser creats amb la mateixa mesura d’imatge divina; la infantesa d’Agag mereix vida igual que la nostra. Qui no senti terror davant la fam i la mort a Gaza hauria d’anar al cardiòleg. Qui envia soldats a matar i morir, abandona ostatges i “dorm amb la consciència tranquil·la”, necessita un transplantament de cor. La nostra consciència no ha d’estar neta; ha de treballar amb materials que no són estèrils. No tenim cap motiu per dormir tranquils, perquè hem de retornar els ostatges i acabar la guerra. Això pesa sobre la nostra consciència, i tenim la capacitat de fer-ho.
De la pel·lícula Llegenda de la Destrucció (Il·lustració: David Polonsky i Michael Faust)
01.08.25 Jugant-ho tot: El messianisme que ens posa en perill, de la destrucció fins avui No tot messianisme és perillós, però quan una fantasia messiànica es fusiona amb armes i carisma, s’anuncia un bany de sang. Entre els savis del Talmud hi havia zelotes com el rabí Akiva, que creia en una actitud de “tot o res” en la lluita contra els romans. Amb perspectiva, el zel va portar desastre, mentre que l’enfocament conciliador va salvar la cultura jueva. Què podem aprendre d’això per a la guerra actual? De la pel·lícula Llegenda de la Destrucció (Il·lustració: David Polonsky i Michael Faust) El terme “messianisme” és un actor central en qualsevol intent d’explicar l’Estat d’Israel durant la Guerra d’Espases de Ferro. A la vigília de Tixà beAv —el dia de dol per les múltiples destruccions entrellaçades amb el messianisme— és adient reflexionar sobre la història del messianisme jueu. El messies bíblic és fàcil d’entendre i assimilar. Un messies és algú que ha estat ungit amb l’oli sagrat. Inicialment, la unció era una manera de testimoniar l’elecció divina per a un servei sagrat. Els primers a ser ungits van ser Aaron i els seus fills (Èxode 28): "I als fills d’Aaron els faràs túniques… i vestiràs amb elles Aaron el teu germà i els seus fills amb ell, i els ungiràs… i els consagraràs, i em faran de sacerdots." Més endavant, trobem els profetes ungint reis. Així va ser amb Saül (I Samuel 10:1): "Llavors Samuel va prendre el flascó d’oli i el va vessar sobre el seu cap, el va besar i li digué: ¿No t’ha ungit el Senyor com a príncep sobre la seva heretat?" Després ell mateix va ungir David. Més endavant, el concepte es va afeblir, i quan Déu “acomiada” el profeta Elies, li diu (I Reis 19:15): "Vés i ungeix Hazael com a rei sobre Aram." No queda clar com un profeta pot ungir un rei estranger, i sens dubte no és un esdeveniment “messiànic”. Com explica el comentarista del segle XV Isaac Abarbanel: "Ni Hazael ni els altres reis de les nacions eren ungits… però com que el nomenament reial es feia per mitjà de la unció, el terme ‘unció’ es va estendre a qualsevol nomenament o ascens." Quan arribà l’exili i els dies d’ungir sacerdots i reis van acabar, la unció va passar de ser un nomenament a ser un somni, i d’un somni a una ideologia. El messianisme esdevingué una aspiració —potser a qualsevol preu— d’arribar al dia en què puguem tornar a ungir un rei sobre nosaltres. L’explicació psicològica El somni religiós-nacional és una cara de l’explicació. L’altra rau en la psicologia de l’individu. Fa anys, vaig parlar amb el psicòleg infantil Rami Bar-Giora, que va oferir una explicació simple de la fe en la redempció: quan un nadó sent gana, la sensació de perill i mort inunda tot el seu ésser. Si tot va bé, uns minuts després de plorar sent un líquid calent i dolç que li aporta calma absoluta. En un instant, la seva vida passa del desastre a la redempció. Així, deia Rami, el somni de redempció va quedar incrustat en nosaltres. Aquesta experiència de canvi instantani —del desastre a la redempció i de la redempció de nou al desastre— també caracteritza la nostra història cultural fundacional: érem al “Paradís”, vam ser expulsats en un moment, i el nostre somni és tornar-hi. Per què el messianisme és perillós Mentre una fantasia de redempció només em porti a demanar un gran préstec al banc, o a inscriure’m a una dieta, un gimnàs, un curs de coaching o un programa d’endevinació que promet canviar-me la vida, encara em moc dins del món privat i el risc recau quasi només sobre mi. Fins i tot a escala nacional, no tot messianisme és perillós. Mentre només somiem: "Restaura els nostres jutges com al principi, i els nostres consellers com abans… regna sobre nosaltres aviat… amb justícia i equitat… i que tots els malvats desapareguin en un instant, i tots els teus enemics i tots els que t’odien siguin tallats ràpidament." —continuem dins el terreny de la fantasia, que potser no és sana però no necessàriament perillosa. Però quan la fantasia messiànica es fusiona amb armes i carisma, arriba el bany de sang. El messianisme menysprea la realitat i vol substituir-la pels “dies del messies”, i així els diners, la salut i fins i tot la vida deixen de tenir importància —o pitjor: tenir-les en compte aprofundeix l’afonament en el present i retarda la redempció. En contraposició al messianisme hi ha l’exigència d’acceptar la realitat tal com és. Això no ha de ser una posició depressiva (encara que això mereix un altre debat). Qui ha crescut amb pensament messiànic haurà de fer un gran treball espiritual per substituir-lo per l’acceptació de la realitat. Disputes escrites amb sang Als segles I i II E.C., la Terra d’Israel i les comunitats jueves estaven inundades d’idees messiàniques. Va sorgir el cristianisme, es va escriure literatura apocalíptica, i els romans no oferien cap cura “laica”. Com a mínim tres vegades vam preferir el messianisme a la realitat —la Gran Revolta, la Revolta de la Diàspora i la Revolta de Bar Kokhebà— i en totes tres vam pagar amb rius de sang. Les disputes escrites amb sang fa gairebé dos mil anys s’assemblen als debats actuals entre messianisme i realisme (Talmud Babilònic, Avodà Zará 18a): Quan el rabí Yosé ben Kisma va emmalaltir, el rabí Hanina ben Teradyon el va anar a visitar. Li digué: “Hanina, germà meu, no saps que aquesta nació (Roma) ha rebut la reialesa del Cel? Ha destruït la seva Casa, ha cremat el seu Santuari, ha matat els seus pietosos i destruït els seus bons, i encara perdura. I he sentit a dir que tu t’asseus a estudiar Torà i reuneixes assemblees en públic, amb un rotlle de la Torà al teu regaç.” Ell li respongué: “El Cel tindrà pietat.” Li digué: “Et parlo amb paraules de raó, i tu em dius ‘El Cel tindrà pietat’? Em pregunto si no et cremaran a tu i al teu rotlle de la Torà amb foc.” En el paper de líder messiànic: el rabí Hanina ben Teradyon. En el paper de líder realista: el rabí Yosé ben Kisma. Tots dos eren savis i creients, ensenyant-nos que el debat sobre el messianisme es dona dins el món religiós mateix (i encara avui dins del sionisme religiós, mentre que els haredim habitualment no són pràcticament messiànics). El rabí Yosé ben Kisma accepta la realitat fins i tot quan el perjudica. Per a ell, la realitat expressa la voluntat de Déu: “Aquesta nació ha rebut la reialesa del Cel.” Per això, no cal aspirar a una realitat alternativa. En canvi, el rabí Hanina ben Teradyon veu la realitat com un repte que cal superar a qualsevol preu. Ben Kisma creu que cal abaixar el cap i esperar que passi la tempesta; ben Teradyon cavalca la tempesta cap a la redempció. Ben Kisma es preocupa per la pèrdua de vides; ben Teradyon menysprea aquesta preocupació. L’editor del Talmud es posiciona amb la moderació de ben Kisma, ja que quan ben Teradyon va ser executat, la Torà va ser cremada amb ell. Aprenem així que qui menysprea la vida també menysprea la Torà. Com definim la insensatesa? Un debat semblant apareix en la famosa tradició sobre la sortida de Rabban Yohanan ben Zakkai de Jerusalem cap a Yavne. Segons la llegenda, quan els romans assetjaven Jerusalem i tota esperança era perduda, ben Zakkai va sortir de la ciutat, va trobar el general Vespasià i li va dir que esdevindria Cèsar. Quan la profecia es va complir, Vespasià li va oferir una petició. Ben Zakkai li va demanar (Talmud Babilònic, Guittin 56b): "Dóna’m Yavne i els seus savis." Això va fer que el rabí Akiva (i alguns diuen el rav Yossef) cités el verset (Isaïes 44:25): "Ell fa tornar enrere els savis i converteix el seu coneixement en insensatesa." És a dir, hauria d’haver demanat aixecar el setge sobre Jerusalem. Però ben Zakkai pensava: potser no em concedirà ni tan sols aquesta petició petita, i llavors no hi haurà salvació de cap mena. El rabí Akiva —de qui es diu que va veure Bar Kokhebà com el messies— va anomenar el conciliador ben Zakkai “ximple”. Pensava que hauria d’haver demanat salvar Jerusalem. El narrador explica que ben Zakkai creia que Vespasià no accediria a una petició tan gran i per això es va conformar amb Yavne. Era ingenu el rabí Akiva, pensant que Vespasià retornaria Jerusalem als rebels? No ho crec. El rabí Akiva era un zelota que creia en el “tot o res”. Preferia morir que rendir Jerusalem. Per a ell, la lluita per la mera existència era una lluita insensata i condemnada al fracàs. Amb el temps, Yavne va salvar la cultura jueva, i la revolta de Bar Kokhebà va fracassar. La controvèrsia messiànica semblava resolta —fins a les onades de sabataisme, franquisme, sionisme i, finalment, la guerra de les “Espases de Ferro”.